Ja ho diuen que afrotar la vida de cara es de persones valentes.
Jo em pregunto, ser valenta i tenir por es incompatible?
Hi ha moments en que sembla que tot trontolla, que el terra sobre el que caminem pot desapaeixer en qualsevol moment, que obrir els ulls ens porti a tenir vertigen de la vida.
Després, quan menys t'ho esperes, algú el diu: admiro el teu valor, no tothom arriba on has arribat tú, no pensis en el passat, no pensis en el temps que has trigat, pensa en el que has aconseguit.
De cop i volta, les coses comencen a tenir sentit i tornes a somriure...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada